Cercar en aquest blog



Tens alguna cosa per publicar, alguna suggerència, dubte, etc? envia'ns un mail sense miraments a lo_german@hotmail.com




Perduts en la metròpoli de les quatre torres

Quan vaig començar a escalar poc m’atreia anar a escalar cap aquell secarral que hi ha al mig de la península, al cor de les hispanies, l’epicentre dels drames polítics...vaja, sembla que des de les nostres contrades, la mirada cap aquella banda del mapa sempre quedi neutralitzada per altres objectius més temptadors i accessibles. Considerant que les parets més grans arriben escassament al centenar de metres, no m’havia semblat mai un escenari apte per aventures verticals, exceptuant algunes gestes que sobtaven puntualment sobre el granet de mítiques escoles com Pedriza o Galayos. Però per sobre de tot, sempre tenia una de les fotos del gran Gàlvez surfejant l’os de la Pedriza que tant hem va fer somiar prematurament i ha mantingut viu cert anhel per fer-hi una visita. Aquest, es va incendiar i propagar brutalment durant els 10 últims anys per les constants obertures de zones de bloc amb autèntiques joies granítiques.
Foto mítica del gran Gàlvez a la Pedri (Foto: desnivel)

Ja no tenia excusa...i sense voler-ho m’he trobat uns mesos treballant en la gran metròpoli de les 4 torres, àlies Mordor. De fet he aterrat accidentalment en els pitjors mesos de l’any per passejar el matalàs, quan els 30-35ºC són constants en quasi tots els indrets. Això implica bàsicament dues coses, escalar pràcticament sol i lliscar pràcticament a tot arreu, però tampoc no en farem un drama a aquestes alçades... 

 Si que en faré un petit resum del que he conegut, per si hi ha algun desorbitat que faci aterratge d’emergència com jo, almenys que tingui les nocions bàsiques per pilotar per aquests indrets. A prop de Mordor es pot escalar bàsicament en zones de granet, amb l’excepció d’un parell de zones calcàries (Campis i Tamajón). Les zones més properes són Torrelodones (15 min), Escorial (40 min), Pedriza (45 min) o Zarzalejo (50 min), les altres zones oscil.len entre 1 hora fins a les 2.30 h, les zones mes allunyades de Salamanca. 

 De totes les zones, la Pedriza, és amb diferència la més gran en volum de pedres i en qualitat de línies. Talo i Roser han publicat recentment un treball col•losal, recollint fins a 1864 línies amb tota classe de detalls, fotografies i croquis per ubicar-les (demana-la a pedrizaboulder1864@gmail.com). L'indret és increïble, envoltat d'una gran pineda i un gran escandall de plaques que es desprenen del mític Yelmo, sempre a la vora del riu y sota la mirada atenta del gran ramat de cabres salvatges que hi habita.. S'hi troben línies de tot tipus, pero predominen passos de compressió, plaques i passos de saber negociar amb la pedra. Una primera visita pot ser recomanable fer-la a la zona del Laboratorio, on trobem 5-6 sectors de 5 a 20 min del coche amb sombra de tarda. En aquests sectors trobem alguns clàssics del setè grau com el Belen, el Navegante, el Hechicero, Groucho, I want to believe, Sharmatico...Si aparquem dins del poble (Manzanares el Real) podem accedir al mini-sector del Rodaje per fer una sessió plafonera de vuitè grau sobre petita regleta amb blocs mítics com el Far West. L'aparcament del parc, recentment reduït dràsticament en nombre de places, dona lloc a un seguit de sectors de gran qualitat com CrossRoad, Quebrataherraduras o Cancho Islazo entre d'altres. Al Cancho Islazo està la mítica Mamada Perdida, de pedra, no mal penseu...i el Air, placa desplomada boníssima de regles perfectes.
Una altra zona que hem va sorprende molt són las "Peñas Blancas". Potser el lloc on es refugia la millor llum de la meseta central. Tot i que no és molt popular entre la comunitat blocaire d'allà, s'hi troben línies espectaculars per sobre dels 1000 m amb un aire ben pur i agradable. El granet punxa bastant, i forma cristalls de quars molt capritxosos, on els moviments són exigents en general. A banda dels blocs, també hi trobem algunes línies d'escalada d'autoprotecció a l'estil British de gran qualitat.
Zarzalejo és una altra de les zones més sonades del centre, on s'hi troben algunes línies mestres com el Mundo Feliz&9Revelacions, Soyuz, Australiano, Basora o Vafalungo entre d'altres. Tot i que la calor que acumula aquest turó enmig de l'estiu, hi fa del tot desaconsellable la vida a qualsevol ésser viu...(excepte algun desorbitat).
"—En la actualidad el progreso es tal que los ancianos trabajan, los ancianos cooperan, los ancianos no tienen tiempo ni ocios que no puedan llenar con el placer, ni un solo momento para sentarse y pensar; y si por desgracia se abriera alguna rendija de tiempo en la sólida sustancia de sus distracciones, siempre queda el soma, el delicioso soma, medio gramo para una tarde de asueto, un gramo para un fin de semana, dos gramos para un viaje al bello Oriente, tres para una oscura eternidad en la luna; y vuelven cuando se sienten ya al otro lado de la grieta, a salvo en la tierra firme del trabajo y la distracción cotidianos, pasando de sensorama a sensorama, de muchacha a muchacha neumática, de Campo de Golf Electromagnético a..."(A. Huxley, Un Mundo Feliz 1932). 

 L'Escorial no necessita carta de presentació ni de recomanació. És el bosc de boscos, un dels focus de propapació de la infecció viral massiva del bloc al nostre país, on van aparéixer alguna de les línies més dures i emblemàtiques enmig de roures centenaris i picot garsers. Malhauradament les onades saharianes i el granet no fan una combinació molt harmònica amb la pell humana, per tant, durant l'estiu, les gran línies mestres són escultures de culte i contemplació, mentre podem gaudir d'infinitat d'altres línies amb geometries més generoses.
Refugi calcari: Tamajón 
Petita zona monumental, amb arcs de roca i franges calcàries a l'estil "ciudad encantada". L'escalada és habitualment sobre petits forats i bastant tècnica, com es pot comprobar al mur de Tolmojón o Doom. També dominen alguns blocs bàsicament dinàmics com el circuit de dinos que pots seguir passant per la Cobaya, Lanzajabones, QuercusIlex, Camaleon fins al mega-espasme de Potencia Hidrogenada. Pero si el que et va són els moviments de forats grans i braçada llarga, també hi han alguns clàssics com El método.
Refugi granític: Hoyamoros 
Els dies de calor extrema, quan el mercuri ja no pot pujar més amunt pel termòmetre no queda cap altra opció que agafar la carretera cap a Candelario i disfrutar d'aquest paraís semi-terrenal. Dic semi perque l'alçada de 2400 m d'aquesta perllongació de la Serra de Gredos et dóna la sensació d'estar escalant més enllà de la nostra superfície habitual. Zona d'ambient alpí, amb mulleres i prats, i amb gran quantitat de blocs generosos en formes i textures donant lloc a una gran varietat de línies. Tot i que els blocs més repetits són físics i de regleta petitat, s'hi troben algunes línies poc repetides, superbes de gran envergadura sobre esperons i plaques de gran qualitat. Però el que realment destaca de l'estada a la Hoya és la magia que t'apodera un cop arribes, el vivac, els moments amb la gent d'allà dalt, la migdiada, les aproximacions...per tant, parlar de graus o altra cosa esportiva esdevé completament trivial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada